L’alè d’una petja
Josep Maria Codina crea una obra d’una rara subtilesa i lirisme. Sobre un paper de qualitats “matèriques”, rugós i amb accidents, dibuixa traços delicats. Són com marques o incisions que suggereixen empremtes inscrites a la pell, cal·ligrafies, ferides, sexes… Potser siguin abstraccions o estilitzacions d’elements reals, però intueixo que aquests signes posseeixen una dimensió simbòlica. Tinc la convicció que aquests senyals transmeten un significat, que configuren un codi que serva un missatge xifrat. El que proposo és fer un rodeig per aproximar-nos a aquest llenguatge hermètic, encara que sé perfectament que mai no podrem esgotar-ne completament el seu sentit ocult.
L’obra actual de Josep Maria Codina sembla o aparenta ser un art abstracte i aquest aspecte pot sorprendre perquè en els seus inicis l’artista feia una pintura figurativa. Aquesta contradicció, tanmateix, és aparent, perquè com veurem –avanço les meves conclusions-, es tracta d’un mateix món, d’una mateixa actitud, d’una mateixa manera d’enfrontar la vida. Visitant sovint l’estudi de Codina, he tingut l’oportunitat de seguir-ne l’evolució. La seva trajectòria no és lineal, però en destaquen alguns episodis molt significatius. En algunes obres primerenques -exposades el 1985-, com Engranatge temporal i Radiografia I , s’hi descriu un univers interior que es percep més enllà de la superfície dels objectes, per sota del que és visible. En aquest sentit el títol de Radiografia I és tota una declaració de principis. L’artista és com el radiòleg que penetra a l’interior del cos, a les entranyes. El mateix passa en l’altra peça esmentada, Engranatge temporal, el títol de la qual esmenta la descomposició –quasi peça per peça- d’un mecanisme. L’artista és qui obre aquesta caixa tancada, qui ens convida a explorar el que és subterrani, el que hi ha sota la pell de les coses.
Una altra fita important és una sèrie realitzada cap a mitjans dels noranta, la dels laberints. En ella l’artista ja hi ha introduït un cert tractament “informal”: es valoren les textures, s’incorporen sutures a la tela esqueixada… L’obra consisteix en un fons de matisos de color, com si fossin les boires o les aigües borroses que deixa una substància líquida. Doncs bé, en aquesta matèria informe, hi apareix l’arquitectura geomètricament pura d’un laberint, un dèdal com si es tractés d’un relleu en negatiu, és a dir, buidat o enfonsat en aquell paisatge aquós. Potser aquest laberint sigui el subsòl que per un instant aflora a la superfície del quadre. Tal volta la pintura posseeixi en el seu interior una altra vida que és el laberint enterrat i només vist a mitges, i la superfície sigui la coberta que amaga aquesta estructura secreta. Sota del quadre visible sembla que hi existeixi una altra realitat.
Veiem, doncs, que des dels seus inicis Josep Maria Codina ha mostrat una mateixa inquietud: l’exploració del que hi ha sota la superfície o la façana de les coses. I aquesta actitud està tan arrelada en ell que ni tan sols n’és conscient. En una ocasió en la qual estàvem parlant sobre el paisatge, em va comentar amb naturalitat que volia mostrar-me uns treballs seus, unes marines. Efectivament, les peces eren marines, però d’una raresa absoluta, perquè es tractava en realitat de paisatges del fons del mar, això és -novament- paisatges interiors.
Evidentment entre la seva obra actual i aquest altre treball que acabem de comentar hi ha un salt important. Però interessa assenyalar la relació de continuïtat entre ells: un anhel d’agafar l’invisible, l’estructura íntima o l’ànima de les coses. Darrere d’aquesta actitud la idea subjacent és la de l’art com a alguna cosa essencial, com a portador de significats profunds.
De Fautrier a Tàpies, de Beuys a Kiefer hi ha una filiació artística que considera que la matèria és portadora d’un significat mític. Tàpies parla d’una realitat noümenal, d’una energia, una força viva que habita en el que és material i que es revela a través de l’artista. És un pensament màgic que veu en la matèria l’origen de la vida i, per extensió, del sentit. La matèria és també l’inconscient, el que és virginal, el magma de l’inefable… Posseeix en ella mateixa tots els significats, tots els somnis, totes les paraules… Si Josep Maria Codina treballa en l’actualitat amb papers gruixuts –que a vegades fabrica ell mateix- és per una voluntat d’aprofundir en la recerca de l’ocult.
Hi ha una imatge preciosa de Klee que ajuda a entendre la creació i el tipus d’artista que és Josep Maria Codina: l’arbre que enfonsa les arrels a la terra. Els fruits emergeixen d’aquest fons insondable que és el sòl que trepitgem, de l’obscur, de l’inconscient, del què temem… Jo veig en Josep Maria Codina com l’artista-arbre que fa germinar la seva obra de la matèria.
Falta preguntar-se sobre les germinacions d’aquest arbre. A vegades s’ha dit de l’obra de Codina que es tracta d’una cartografia íntima, d’una espècie d’autoretrat o autobiografia. Molts dels títols al.ludeixen la pell. És que són marques a la pell, tal com l’artista ha volgut donar a entendre en alguna ocasió? Tàpies, per explicar el seu treball amb la matèria, esmentava metafòricament que les seves incisions eren com “graffitis” i signes gravats en els murs. Tal vegada podem pensar, com Artaud, que el treball de Josep Maria Codina “és la pintura d’un home que s’ha fet sol, enganxant-se pell a pell sobre la natura i sobre la pintura (…) Tots els pintors porten la seva anatomia, la seva psicologia, la seva saliva, la seva carn, la seva sang, el seu esperma, els seus vicis, els seus icors, la seva patologia, el seu caràcter, la seva personalitat, la seva santedat o bogeria sobre les teles”. La pintura és –segons Artaud– com un tractat escrit sobre la pell.
En aquest sentit, jo veig els senyals de Josep Maria Codina com tatuatges, però en el sentit més profund que aquesta pràctica pot tenir: una escriptura que invoca les forces celestes i que al mateix temps cerca una comunicació amb elles. El tatuatge de l’indígena li serveix per identificar-se amb el misteri de la natura, per comprendre’l i immunitzar-se’n. Així, les empremtes i marques de Codina són una mena d’itinerari iniciàtic i de coneixement.
Tanmateix, totes aquelles manifestacions que impliquen incisions i petjades porten també l’estigma de la mort. Una de les peces més ambicioses de l’exposició, un tríptic titulat Amantíssima trinitat mostra les petjades d’uns nens directament gravades sobre el paper humit i fresc. La petjada és el rastre d’un temps que no es tornarà a repetir; és el testimoni del devenir, la malenconia del temps que passa. Però en l’acte d’incisió hi ha també una alenada, un alè de vida, una energia que per un instant il·lumina de vitalitat i anima la matèria inerta.
En definitiva, hem parlat de radiografies, de la pintura com un vetllar i mostrar les coses, de paisatges submarins, de matèries i pensaments màgics… En tots aquests aspectes existeix un fil conductor, aquesta inquietud de Josep Maria Codina per penetrar l’inefable. Potser la manifestació més delicada d’aquesta voluntat es manifesti en l’alè que ha marcat la petja d’aquell nen en el quadre.
Jaume Vidal Oliveras. L’alè d’una petja. ÀMBIT Galeria d’Art. 2005.
